Anna Moner: Anatomia d’una obsessió.

Per Carmina Vidal.

Entrevista a l’escriptora Anna Moner per la seva novel.la “Les mans de la deixebla”, guardonada amb el Premi Enric Valor 2010. És artista i llicenciada en Història de l’Art, aquesta ha sigut la seua primera novel.la.

 

Pregunta: D’on li surt la inspiració per a escriure una novel·la amb una temàtica tan curiosa i a la vegada tan necessitada de documentació?.

Resposta: El primer acostament a aquesta temàtica el vaig fer en el relat “La Venus i el lliri”, guanyador del Premi de Relats de Dones 2006 de l’Ajuntament de Castelló, doncs ja hi accedia al món de la ciència a través de l’art. Aquest relat té com a eix central el museu de La Specola de Florència, un centre creat en el segle XVIII on es mostren preparacions anatòmiques en cera que, com no podia ser d’altra manera, es realitzaven a partir del treball amb cadàvers. A partir d’ací, vaig començar amb la tasca de documentació sobre les primeres disseccions dutes a terme, tant en àmbits artístics com en universitaris, amb la intenció de saber què hi havia sota la pell, de quina matèria estem fets, quin és el fil invisible que ens manté vius.

P: Què o qui ha sigut la seua font de coneixement?.

R: Bé, d’una banda, he hagut d’anar, en una mena d’arqueologia del saber, als origens de la cirurgia a fi de conèixer els interessos dels primers homes de ciència. Dic homes perquè resultava inconcebible que les dones es dedicaren a adquirir aquests coneixements, motiu pel qual, en la novel·la, Brunel·la treballa en la clandestinitat d’una  alqueria  aïllada de l’horta de València. D’una altra banda, m’he assessorat amb cirurgians en actiu sobre la part tècnica i també sobre les sensacions que tenen quan intervenen sobre un cos.

P: Què la va incitar a enviar-la al “Premi Enric Valor de Novel·la”?.

R: Supose que el mateix que a tots els escriptors, temptar la sort, esperar que el jurat es fixe en el teu treball i  considere que no mereix quedar-se a un calaix.

P: Quin sentiment o emoció va sentir  quan va resultar guardonada amb la seua primera novel·la?.

R: Sorpresa i una certa incredulitat. Era la meua primera incursió en aquest gènere i, tot i que confies en l’obra que has escrit, de vegades costa d’imaginar una cosa així.

P: Escriptora novel, èxit a la primera. Sorpresa merescuda?.

R: No ho sé. Això ho han de dir els lectors. Jo vaig a continuar treballant.

P: La novel·la transcorre en un mateix lloc, és a dir, a una aïllada alqueria a l’horta de València. Ha visitat realment aquest escenari o ha sigut fruit de la seua imaginació?.

R: Tot ha estat imaginat.  A més, el lloc on es situa l’alqueria, a la vora de la sèquia i el camí d’Algirós, una de les partides més despoblades en aquell moment, actualment forma part de la ciutat, no queda ni rastre de l’horta.

P: Els seus protagonistes, Brunel·la i Zacaries, són una mica realitat o totalment ficció?

R: Els tres personatges sobre els quals fonamente la història són inventats, tot i que, és clar, sempre parteixes de referents que t’ajuden a bastir unes personalitats peculiars i complexes. En el cas de Brunel·la, he intentat construir una bella atroç, un personatge hereu de les Górgones, de les Harpies, de les sirenes…, figures mitològiques que representen la fusió de la dona i la bèstia, que són portadores del misteri, l’engany, el perill, la seducció, la sensualitat,  i que també apareix amb força en la literatura del segle XIX. Zacaries té un caràcter més primitiu, està totalment sotmès a la voluntat de Brunel·la i, per això mateix, n’executa sense remordiments qualsevol demanda.

P: Si es traslladara en el temps al segle XVIII, en quin personatge es convertiria?.

R : No ho sé. Em costa veure’m com un personatge d’una altra època i tampoc no tinc especial predilecció per cap. Crec que la vida quotidiana dels segles anteriors ens resultaria dura i insuportable.

P: Personalment l’interessa l’estudi del cos humà?.

R: Sí, i tant. A qui no li interessa saber què s’amaga sota la pell, com funciona aquesta fascinant maquinària orgànica?.

P: Quina part de les memòries del mestre Scarpa li ha agradat més escriure?.

R: Totes tenen alguna cosa que m’atrau. Podria haver fet referència a altres assumptes, però vaig decidir que aquests episodis descrivien molt bé la complexitat del personatge, un home il·lustrat, àvid de coneixement i enamorat dels cossos deformes.

R: Creu que entre el mestre Fabrizzio Scarpa i Brunel·la existia un amor de veritat o simplement la necessitat de poder aprendre uns coneixements?.

R: I tant que existia amor. De fet, jo considere “Les mans de la deixebla” una història d’amor particular. Com que els personatges són peculiars, també ho són la seua manera d’abordar les relacions amoroses, el desig i la sexualitat.

P: Brunel·la presenta una malformació, un dit bífid. Per què aquest sofriment?.

R: Perquè, d’una banda, això encaixa amb l’atracció de Fabrizzio Scarpa per les deformitats i les anomalies anatòmiques i, d’altra, en canvi, provoca el desig de perfecció de Brunel·la, un desig que acaba convertint-se en  una obsessió que l’aboca a dur a terme sórdids experiments al laboratori de l’alqueria.

P: Si de sobte ens traslladarem a aquell lloc, crec que tots tindriem por de trobar-nos amb Zacaries primer i després amb Brunel·la en mig d’una intervenció quirúrgica. L’engany, la bogeria, l’obsessió i molts més adjectius desmesurats són la trama d’aquesta història obscura i turbulenta?.

R: Bé, podem dir que sí, que aquestes qüestions pertorbadores formen part fonamental de la novel·la i desencadenen molts dels sucsessos que hi tenen lloc. Sempre m’han interessat les situacions límit, també com a lectora, i m’agradaria pensar que ho he aconseguit en alguna mesura.

P: Per què aquest final, un final que ningú no pot arribar a esperar?.

R: Sí, potser, però es tracta d’un final en què tot troba un sentit.  He intentat avançar de mica en mica al llarg de la novel·la amb la intenció que les trames i les incògnites   obertes concloguessen tenint en compte la lògica interna de la narració.

P: Hi ha per vosté una descripció, un paràgraf, una part que realment l’haja feta estremir-se?.

R: Sí, el darrer capítol, tot i que no puc dir molt per no desvetllar res. Possiblement, per a mi, és una de les parts més tendres i emotives de la novel·la, malgrat la duresa.

P: Una novel·la tan peculiar ha sigut ben rebuda pel públic, és a dir, per tots els lectors en general?.

R: La veritat és que la resposta del públic està sent molt bona. M’han arribat comentaris de lectors de tot tipus i, en general, han estat favorables, cosa que agraesc.

P: Per a quin públic creu que va dirigida?.

R: Crec que per a qualsevol persona que li agrade llegir. Si, a més, té interès per les qüestions que tracte, doncs millor, però no és precís per tal d’endisar-s’hi i gaudir-ne.

P: Com es descriuria com a escriptora?.

R: Resulta difícil definir-se una mateixa. Cerque les coses que m’atrauen com a lectora. M’agrada provocar cert vertigen, jugar amb emocions fortes, les situacions extremes.

P: Per finalitzar, una paraula, una frase, que faça pensar i adquirir “Les mans de la deixebla”?.

R: Bé, algunes coses que ja s’han dit sobre el que el lector pot trobar en la novel·la com ara gòtic anatòmic, perversió refinada, un món sensual i torbador, crec que poden donar una idea.