Entrevista a RAIMUNDO MORTE, creador sense etiqueta

Categoría: Barcelona | y tagged con | | | | |

Per Arnau Palou 

 

Sentir que l’acte escènic té un sentit

 

Nascut a Santa Coloma de Gramenet l’any 1984, fill de pare aragonès i mare murciana, es va llicenciar en disseny gràfic a l’escola Elisava, amb vint-i-dos anys.  El 2009 va guanyar el primer premi del Barcelona Visual Sound, dins la categoria de vídeo creació. La seva obra va representar la ciutat comtal a la Biennal Euromediterrània de Joves Artistes, celebrat a Skopje, Macedònia. Allà va coincidir amb estudiants del Laboratorio, una escola d’arts escèniques de Barcelona,  on va decidir estudiar-hi després de passar una temporada a Buenos Aires, Montreal i Sarajevo. El 2012 va presentar el seu primer solo teatral com a creador escènic “No es cualquiera”, dirigit per Jessica Walker. Actualment treballa com a realitzador,  director d’art i formador en projectes teatrals d’àmbit social, amb metodologies no formals. També dirigeix “Nuestras Cositas “  i “Piensa Mal y Acertarás”, dos projectes teatrals de creació col·lectiva. Tot ho fa a través de la marca Plaetix, que ve de plaer.  

 

  1. Avui toca assaig al centre cívic Sandaru. Com has arribat fins aquí?

R. Fa dos mesos va sorgir aquest projecte. Al principi era només una idea. Partia de la voluntat de fer una obra grupal,  que va sorgir de fer un procés com a actor a Hamlet dirigit per Jessica Walker, i de no poder fer aquest mateix procés a una altra obra on  estava dirigint peces individuals. Vam començar fent una obra en grup però no va funcionar gaire i me’n vaig adonar que no era el lloc. Llavors vaig voler generar el lloc per fer-la. Com hem arribat al Sandaru? Vam enviar  una proposta per la  beca Kinètic[1]. No ens van seleccionar però suposo que els hi va interessar, perquè finalment ens han cedit l’espai per assajar.

A. Què significa obra de creació col·lectiva?

R. No ho sé tampoc gaire bé.  Mentre ho estem fent, estic sabent què és. Ara mateix, com ho vull enfocar, és que tots som creadors en aquest procés, tots podem generar contingut, tots podem donar propostes. Jo, com a director i com a dramaturg, sóc qui va donant l’ordre, qui va escollint les qualitats i els universos. Tots aportem ingredients en aquesta cuina col·lectiva i jo els vaig seleccionant, ordenant.

A. Tu que vens del món audiovisual, quina és la teva visió del teatre?

R.  En general ho sento molt híbrid. La meva experiència teatral ha estat més aviat reduïda, com a alumne. Ha estat una aproximació de teatre grotowskià  amb una intenció: una aproximació viva de l’actor a l’espectador. D’aquí hi ha moltes coses que m’interessen.  Sentir que l’acte escènic té un sentit.  No són les crispetes, no és una cosa supèrflua.  Es una acte que està produint algun efecte. Per mi és una cosa fonamental en qualsevol art: l’audiovisual, el teatre…

A. No és només espectacle.

R. No és només un espectacle, tot i que té coses d’espectacle que per mi són importants, com el tema estètic. La part d’imatge és important però no és l’arrel. El més fonamental és el substrat del que estem parlant.

A. Què és plaetix?

R. Jo encara m’ho pregunto (riu). Plaetix va ser creada fa ja uns anyets per tal de fer projectes als quals jo no volia implicar-me tant a nivell personal però tot i així m’interessaven com a camp, que era l’audiovisual, el gràfic.  Tenia alguns col·laboradors estables. Amb el temps, aquest grup no va ser sostenible però jo vaig seguir treballant a través d’aquesta plataforma. De vegades es difícil treballar sabent que el teu client i tu teniu una distància ètica respecte certes situacions. Però de moment ho haig de fer per…

A. No vius del teatre.

R. No ( riu). De moment assumeixo que és necessari treballar per clients amb els quals és possible que no estigui d’acord a nivell ètic, emocional. Llavors la meva decisió és agafar el que m’interessa…que són els diners d’aquest treball (riu) per fer el que jo vulgui amb ells.

A.Com està el tema de les  beques i les ajudes  per a directors que comencen?

R. (Riu) No, no. Jo, ho dic de conya, però per mi és una mica com Robin Hood. Agafar els diners de persones o de projectes amb els quals no estic d’acord a nivell ètic, per fer coses amb les que si que hi estic d’acord. Amb uns certs límits, clar.  També hi ha clients amb els quals no treballaria. A nivell d’ajuts…bé, tot ha estat auto generat  en aquests projectes.

A. Per fer això s’ha de tenir confiança en un mateix. Imparteixes un taller de confiança escènica.

R. Si, confiar en la teva presència escènica. La veritat és que aquests dos anys que he estat estudiant  a l’escola de teatre…

A. Quina escola?

R. A l’escola Laboratorio, dirigida per Jessica Walker, on hem fet altres assignatures amb altres professors, com medicina tradicional xinesa, camp emocional… que han estat molt importants, gairebé tant com l’assignatura principal. Per mi han estat dos anys on he guanyat molta autoconfiança i he rebaixat el nivell de judici, tant propi com al·liè, que al final és el mateix. En general, tinc bastant empenta amb el que crec però a nivell creatiu em sentia bloquejat i aquesta escola ha estat un bon espai de desbloqueig. He pogut agafar impuls per tal d’apostar pel que realment vull fer i el que m’interessa.

A. D’aquesta empenta neix “Nuestras Cositas: Guerra Civil Cotidiana”?

R. Si, amb aquestes ganes de crear,  vaig fer una proposta per dirigir projectes i coproduir-los i ho vaig enviar a llistats  de  mails que m’havien enviat a mi. Va començar a contestar gent, va sortir un grupet molt maco i vam fer aquestes creacions. Érem sis i hem acabat tres. Una encara ha d’acabar i dos s’han quedat pel camí. Però ha estat un procés molt interessant.

A. Creus que vivim en una guerra civil quotidiana?

R. Des de que vaig descobrir el títol fins ara ha canviat una mica la perspectiva…Sí (riu). Encara sí, però ara amb més matisos. Potser la meva visió era una mica més negativa quan ho vaig escollir i ara no ho és tant. Però si que aquest títol parla del individualisme que persisteix. Parla de l’egoisme, de la societat capitalista, que és la vida en la que vivim, la situació en la que estem.

A. L’obra que estàs preparant actualment es diu “ Pensa malament i encertaràs”.  Dins la mateixa línia…

R. Sí, en la línia positiva. Aquest títol venia associat a una sèrie  de vivències. Han estat dos anys d’auto re-observar-me. I aquesta frase és una frase que la directora de la meva escola primària la deia repetidament. Vaig indagar i és una frase de Maquiavel. Vaig pensar: hòstia que interessant! El que va quedant de l’educació dels nostre professors.

A. Frases que et marquen.

R. Clar, frases amb un substrat molt xungo. Clar que la disposició és negativa amb coses com aquesta, que des de petits ens les van dient.

A. L’obra està emmarcada dins la realitat de la violència immobiliària.  Un tema que  enfoques des d’una visió més poètica que realista.

R. Si. El “mobbing” em sembla un tema interessant perquè vivint a Barcelona sé  que el tema de l’espai és un tema problemàtic,  hi ha inscrit totalment una relació de poder. Per mi, és un tema molt interessant a nivell humà, com ens relacionem amb el poder. Generalment a través d’allò econòmic, però no només. S’estableixen constantment relacions de poder (…)

Amb el meu “background” de llegir còmics de petit,  de mirar series d’animació com Bola de Drac (…) Des de petit em feia joguines, jugava amb elles. He tingut la sort de contagiar-me d’universos particulars, creats  amb regles indeterminades, que tu les poses. M’interessa també el teatre com un espai que tu mateix pots generar les regles, on no cal que siguem obvis, que fem una copia de la realitat. Es un univers paral·lel. Es com la sala de l’esperit del temps de Bola de drac, que tu entres i tens una altra  gravetat, unes altres regles.

A. T’agrada crear universos imaginaris en contextos realistes?

R. Clar. Per mi seria molt difícil avui en dia crear una obra sense una base o una incidència social. Social i humana. En aquesta obra es parla d’aquest tema però n’hi ha d’altres, com  el de la dona gran que està a casa , i està sola. Es una realitat que hi és, la veiem amb els  nostres avis. Com han envellit, com han acabat a residències. Llavors hi ha el tema més de volada, de ficció, però al final es parla de l’ésser humà.

A. De quin gènere podríem dir que és aquesta obra?

R. Em passa una mica com amb Plaetix, encara ho estic pensant.  L’últim que vam dir era: obra de teatre experimental, no experimental. Físic. Realista no realista. Tragicomèdia.

A. Jugues entre contraris.

R. Sí. Potser de vegades és massa ambigu però com que no tinc tanta certesa, sovint no tinc alternativa. Hi ha una cosa que no sé si és a un extrem o altre però que està entremig. I no sé quina és, jo no l’he trobada.

 

[1] Beca convocada pel Centre Cívic Parc  Sandaru  en suport a la creació i a les arts escèniques.

Related Posts with Thumbnails

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *